martes, 15 de marzo de 2016

ESCAPARATE POÉTICO (LXXIII) Joan Margarit (2)





                 JOAN  MARGARIT (2)  (Sanahüja, La Segarra, Lleida. 1938)




EL SAQUEIG

Dínfant em van voler arrencar la llengua
que l´àvia em parlava
quam tornàvem del camp al final de la tarda.
Com les pedres, les flors, la soledat,
arreu ens acompanyem les paraules.
Joan Margarit
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Haver Salvat la llengua m´ha deixat
a mercè d´unha gent que era la meva.


EL SAQUEO

De niño intentaron arrancarme la lengua
que mi abuela me hablaba
al regresar del campo mientras atradecía.
Como la soledad, las flores y las piedras,
las palabras
nos acompañan siempre a todas partes.
Incluso mutiladas,
terminan por decir lo que debían.
Entre zarzales debe andar aún
aquella É cerrada de Lleida que perdí.

Salvar la lengua me ha dejado
a merced de una gente que es la mía.



ESTIMAR   ÉS  UN  LLOC

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d´alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m´ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d´un director d´orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s´alçava el dia.
Per descomptat, el cant d´aquells ocells
al cementeri, un matí de juny.
Estimar é un lloc.
Perdura al fons de tot: d´allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.


AMAR ES DÓNDE

Sentado en un tren miro el paisaje
y de pronto, fugaz, pasa un viñedo
como el relámpago de una verdad.
Sería un error bajar del tren
porque entonces la viña desaparecería.
Amar es dónde, algo lo evoca siempre:
un terrado a lo lejos, la tarima vacía
(en el suelo una rosa) de un director de orquesta,
los músicos que hoy están tocando solos.
Tu habitación al clarear el día.
Y, claro está, los pájaros que cantan
en aquel cementerio una mañana de junio.
Amar es un lugar.
Perdura en lo más hondo: es de dónde venimos.
Y también el lugar donde queda la vida.


CONCERT

On sempre sèiem
hi ha una altra gent.
Mai no t´oblidis
d´aquella música
i ella al costat.
¿Queda algun lloc
des d´on poder-la
tornar a escoltar?
Només a ella,
per un instant.


CONCIERTO

Donde solíamos
sentarnos juntos
hay otra gente.
Nunca te olvides
de aquella música
y ella a tu lado.
¿Queda algún sitio
donde escucharla
hoy otra vez?
Tan sólo a ella,
un breve instante.




(Do libro Estimar és un lloc / Amar es dónde, editado por Editorial Visor Libros, 2015)


                                       Joan Margarit recita no Instituto Cervantes de Chicago no mes de decembro de 2012.